Me’n ric per no matar

A vegades, la vida ens presenta situacions tan surrealistes, per dir-ho finament, que la rialla és l’única resposta possible per a no perdre la raó. Plorar, tot i que pot desfogar, ja no és una opció, no ajuda en res. Si estàs a l’altre cantó, o t’hi han posat, potser tens més ganes de matar, però tampoc és una opció, tot i que sí una solució a petita escala encara que acabes a la presó (o no, que tal com està el pati…).

Això és un reflex de la nostra capacitat per a enfrontar-nos a la realitat amb una dosi d’ironia i sarcasme que m’ha vingut més d’una vegada al cap, perquè “la vida” necessita restablir-se en un món on la frustració pot arribar a límits insospitats.
Els tarats i tarades, ara que s’ha acceptat al DIEC, són una espècie peculiar que sembla haver-se multiplicat com bolets en la nit plujosa, són aquells individus que semblen viure en una realitat paral·lela. La seua absència de sentit comú i la seua tendència a causar situacions increïbles està a diferents àmbits: des de la política fins a la vida diària.

Ho tenim assimilat a sèries i pel·lícules on les seues accions desafien la lògica i el bon sentit, desencadenant històries que semblen trencar les fronteres de la realitat. Però és ficció i ho perdonem perquè fa riure. A més, cada vegada més sovint els trobem al voltant nostre. A més, no sé si les xarxes socials han regat encara més esta gent perquè prolifere o simplement els hi donen més veu.

Així, riure en moments d’absurditat és un superpoder que ens manté sans d’esperit i un magnífic escut contra les llances del subnormalisme. I millor riu per no acabar a la presó.

La entrada Me’n ric per no matar se publicó primero en Setmanari l'Ebre.