Educació mediàtica i usos mòbils

Els canvis tecnològics en les aules semblen indicar un canvi de rols com a conseqüència dels nous reptes educatius: Quins coneixements ha de tenir el professorat per a adaptar-se a aquesta nova realitat educativa? Quines capacitats han de treballar els estudiants per a assolir una autèntica educació mediàtica, una educació 2.0? En definitiva, si abans l’alfabetització consistia a saber llegir i escriure, ara sembla que també implica el domini de les tecnologies informàtiques, lligades a una sèrie d’habilitats o competències educatives, tant provinents de l’ensenyament tradicional com de nous entorns educatius (esperonats pels canvis digitals).

L'avenç tecnològic provoca canvis a tots els sectors, que a la vegada transformen les formes d'aprendre en un entorn replet d'informació en diversos mitjans i llenguatges. Així, es necessita capacitat d'anàlisi i presa de decisions.

L'educació 2.0 requereix metodologia 2.0 readaptant el rol de professor i alumne, el model comunicatiu, la teoria d'aprenentatge, la introducció d'internet a l'escola, els recursos didàctics i eines web 2.0, i el seu ús.

La relació professor-alumne trenca la jerarquia, transformant el professor en un mediador del procés educatiu entre família, mitjans de comunicació i societat. Això requereix formació permanent per adaptar-se a l'aprenentatge col·laboratiu, convergència de mitjans, llenguatges multimèdia, interactivitat, etc. Així, la comunicació ha d'anar en els dos sentits, sent emissors i receptors a la vegada.

Les xarxes socials permeten bolcar contingut col·lectiu, on s'hi pot conèixer gent i interactuar-hi a partir d'interessos comuns. Tot això, amb la web 2.0, facilita la interactivitat i, per tant, la producció col·lectiva del coneixement que porta a l'aprenentatge col·laboratiu i la coautoria.

Internet permet que sigui l'usuari qui segueixi el seu propi itinerari de lectura i creació, podent-se convertir en productor de continguts. Igualment, no deixa de ser un mirall dels mitjans analògics que plasmen el mateix contingut a internet i fora. Això evoluciona en una disposició aleatòria dels elements, amb un llenguatge visual i sonor que permet la comprensió ràpida del missatge de les imatges i context, disponibles en diferents pantalles per escollir el que ens resulta més interessant a cada moment.

Les tecnologies digitals afavoreixen la interactivitat i la interconnectivitat, creant el pensament hipertextual i noves habilitats cognitives lligades a la multitasca: velocitat de processament d'informació en imatges, difusió ràpida d'idees i dades, participació activa al procés, interacció simultània.

L'escola 2.0 és la base per al reforç d'una societat democràtica i lliure. S'ha de basar en el desenvolupament del pensament crític que pugui permetre'ns tenir el poder. Per al desenvolupament sostenible del planeta, hem de saber tenir les millors fonts d'informació i hem de ser capaços d'analitzar críticament els entorns comunicatius en els quals vivim, influint activament per servir als interessos de la societat. Així, l'escola 2.0 ha de servir per promoure formació al llarg de tota la nostra vida i que arribem a ser competents en una comunicació més solidària, rellevant, útil i eficaç en l'àmbit social.

L'escola 2.0 ha d'assumir metodologies potenciadores de l'autonomia del que aprèn buscant, valorant i processant la informació. Ha de ser un model comunicatiu en el qual sigui a la vegada emissor i receptor. La col·laboració en la construcció del coneixement i un rol del professor com a mediador entre l'estudiant i la informació amb la qual construir l'aprenentatge. La web 2.0 és un instrument perfecte per facilitar la tasca mitjançant els intercanvis comunicatius col·laboratius i solidaris.

L'educació mediàtica ha de servir per formar-nos com a interlocutors crítics i consumidors exigents d'informació i entreteniment. Hem d'arribar a ser capaços de reclamar a les indústries de comunicació, informació i cultura que atenguin prioritàriament les nostres necessitats com a persones i dins els grups socials. També ens ha de fer conscients de la necessitat de conèixer els llenguatges expressius i els usos tècnics, així com les possibilitats d'aprofitament educatiu de les múltiples pantalles, aportant coneixements imprescindibles per fomentar un pensament analític i crític, i donant claus per aprofitar millor socialment, educativament i culturalment, també per gaudir de tots els mitjans i sistemes d'informació i comunicació.

L'educació mediàtica hauria de contribuir a educar el nostre gust estètic i capacitar-nos per llegir i analitzar els missatges produïts pels diferents mitjans de comunicació i sistemes d'informació, i per a la producció i emissió dels nostres propis missatges.

L'educació mediàtica contribueix de forma important a satisfer la necessitat d'aprendre al llarg de la vida. Això es fa des d'una actualització permanent i afavorint l'accés a noves fonts d'informació. La coexistència de mitjans de comunicació de masses amb els d'ús individualitzat impliquen assumir que cadascú de nosaltres pot ser també autor, necessitant tenir competències en les sis dimensions de l'educació mediàtica: llenguatge, tecnologia, processos de producció, ideologia i valors, interacció i dimensió estètica.

Els elements clau de l'educació mediàtica estan en les lleis educatives actuals, a les competències bàsiques (tractament de la informació i competència digital, competència en comunicació lingüística, competència per aprendre a aprendre i competència social i ciutadana) i en els currículums d'educació infantil, primària i secundària. Amb l'evolució tecnològica i dels mitjans, els centres docents han d'actualitzar l'aplicació dels currículums oficials pels seus projectes curriculars i educatius.

Actualment, els xiquets i joves pensen d'una forma molt diferent de la dels adults que es van educar en un altre context comunicatiu. Entendre aquesta diferència és essencial per investigar les diferents formes d'accés a la informació i al coneixement i poder desenvolupar una educació mediàtica que aprofiti al màxim totes les potencialitats de la web 2.0 i dels mitjans de comunicació convencionals. La convergència dels mitjans vells i nous han d'incorporar gestió d'emocions, integració entre aquestes i la reflexió i entre el conscient i l'inconscient.

És imprescindible tenir un professorat format per aconseguir que l'educació mediàtica  inclosa a la llei ocupi l'espai que li correspon a l'aula. És imprescindible incidir en la formació iniciar i permanent a causa de l'evolució de les tecnologies i llenguatges, contemplant-ho amb les sis dimensions de l'educació mediàtica.

L'educació mediàtica ha de promoure la producció i difusió de recursos curriculars, a més de contribuir a generalitzar les bones pràctiques promovent actuacions per donar-les a conèixer i fomentar la cooperació i l'intercanvi d'experiències.

Les múltiples pantalles interactuen més en àmbits extraescolars (família, societat, oci i cultura) que als centres educatius, pel que és fonamental la col·laboració de les famílies, els professionals de la informació i la comunicació i altres actors socials.

L'administració educativa ha d'establir acords de col·laboració amb universitats i altres entitats públiques i privades per investigar sobre tots els temes relacionats amb l'educació mediàtica. També ho farà perquè les empreses de producció, distribució i exhibició de continguts audiovisuals i multimèdia col·laboren en la producció de programes relacionats amb l'educació mediàtica, tant per a la població escolar com per a la formació permanent d'adults.

De forma escèptica presenta un article de “El Mundo” totes aquestes idees sobre una escola de Londres. Allí s’hi prohibeix l’ús, fins i tot a casa, fins als 12 anys. A més, el projecte modifica les tasques escolars per apropar-se més als treballs manuals i allunyar-se de les noves tecnologies, deixant-ho per a partir els 14 anys en què l’alumnat s’apropa a les noves tecnologies des del principi, muntant un ordinador.

Així, realment, el que es fa no és privar a les noves generacions de l’educació mediàtica, només es postposa fins a l’edat en què es pot absorbir amb una base més conscient sobre, no només l’ús, sinó també la creació de les noves eines informàtiques. Una vegada completades les nocions bàsiques dels éssers humans respecte a socialització i aprenentatge, es pot obrir la porta al futur-present.

Bibliografia

• Roberto Aparici, Antonio Campuzano, Joan Ferrés. La educación mediática en la escuela. (Julio 2010)