Ordenar, classificar i recuperar la informació

Els mitjans de comunicació viuen immersos des de fa anys en una voràgine de canvis: tecnològics, de model de negoci i de transformacions d’hàbits de consum de la informació. És un entorn que canvia constantment i els mitjans s’hi han hagut d’adaptar mentre competidors recent arribats, nadius digitals, hi busquen la seva oportunitat.

A mesura que Internet s’imposava al paper, mitjans amb recorregut històric com La Vanguardia, així com altres institucions dedicades a la gestió i preservació de documentació en diversos formats, s’han vist empesos no només a ser-hi sinó també a transferir a formats digitals els seus valuosos (però analògics) arxius i hemeroteques.

Però per digitalitzar grans volums d'informació i fer-los accessibles ha calgut esperar a comptar amb la tecnologia necessària, i tot i així fer front a limitacions. Ara bé, aquest nou tipus de gestió, deutor de les noves tecnologies, presenta també força avantatges per a mitjans històrics com La Vanguardia.

L’evolució de la gestió de continguts a La Vanguardia

Primera forma de gestió dels continguts de La Vanguaria

Des dels seus inicis el 1881, i durant un segle, la única forma en que arxivaven el contingut a La Vanguardia era posar les publicacions impreses en volums anuals.

Als anys 30 van començar a fer fitxes de control per trobar informació per a investigacions i documentació. Per l’extensió de l’arxiu van haver de fer un sistema que agilitzés la cerca, així que es feien, al menys, tres fitxes per article: segons el tema o temes, per l’autor que escrivia l’article i pel personatge o personatges que hi apareixien. No va ser fins passat el franquisme, el 1975 que es va començar a sistematitzar aquest sistema.

La primera incursió tecnològica va arribar el 1981 amb la filmació del contingut, tot i que van mantenir el sistema de guardat en paper. L’any següent van arribar els primer ordinadors a les redaccions i, posteriorment, els sistemes de tractament de text. Tot i així, aquests no arxivaven el contingut, pel que mantenien les fitxes de paper.

Tòpic, Aurora i G-NOMA, els gestors de continguts de La Vanguardia

Els anys 90 va arribar la introducció dels motors d’indexació, primer el Tòpic, d’ús intern i que admetia documents en baixa resolució. El 1999 va arribar a emmagatzemar 5000.000 documents, entre textos i imatges, de forma estructurada.

La millora de qualitat, l’alta resolució, i la centralització dels documents van arribar amb Aurora el 2001. Aquest sistema servia per a tots els mitjans del Grupo Godó al que pertany La Vanguardia.

Però les grans millores van arribar el 2004 amb G-NOMA: es va millorar el motor d’indexació d’Aurora i es recollia la informació de l’arxiu, els redactors, els corresponsals i les agències de notícies. Aquest control eficient i centralitzat permetia creuar la informació entre diferents bases de dades, evitant duplicacions.

HERMES, el sistema per a la producció de l’edició impresa
Després de la informatització amb Atex, que va canviar les màquines d’escriure per un ordinador central i terminals, Hermes el va succeir el 1996. Creava la unitat final i integrava tots els continguts, així que va permetre poder resoldre fàcilment la gestió de diferents edicions en el mateix flux de continguts. HERMES integrava, per primera vegada, tots els continguts (texts i gràfics). En ser un únic lloc d’accés permetia facilitar la feina i compondre la pàgina des del mateix lloc, tot de forma senzilla. Encara ara és la forma de crear i gestionar la versió impresa del diari.

Cercadors, arxius i gestió de continguts

The New York Times, un cop estem dins la cerca, ofereix diverses opcions sobre la data a part de la possibilitat de posar-ne una concreta (entre altres opcions com buscar per autor, tipus d’escrit, etc.). El buscador de La Vanguardia només té dos filtres (rellevància i data), que permet ordenar per dates de forma descentent, de més actual a més antic, sense opció a canviar a ascendent ni buscar una data concreta. Aquesta cerca només troba les notícies penjades directament a la web, ometent l’hemeroteca.

La pàgina web de La Vanguardia, però, disposa d’un apartat d’hemeroteca al que es pot accedir des del menú desplegable. No està inclòs en cap moment al cercador. Aquest cercador sí disposa d’una eina per introduir una data d’inici i una de fi per realitzar la cerca. A més a més, una vegada feta la búsqueda, permetent introduir paraules clau, mostrar només les portades, concretar l’espai dins l’edició i excloure paraules. Altrament, la pàgina de Facebook del mitjà del Grupo Godó inclou al seu timeline les edicions en paper de que inclou la mateixa hemeroteca, tot i que amb la darrera actualització de les pàgines de Facebook no s’hi pot recular de forma còmoda. A l’apartat “Sobre la pàgina” hi ha una breu secció de fites en que s’hi poden trobar, cronològicament, els fets més importants de la història amb enllaços a l’hemeroteca del web.

És possible que el rotatiu català treballés els dos projectes, diari digital i hemeroteca, per separat i la posterior unificació resultés més costosa econòmicament o tècnicament complicada. Si és pel motiu tècnic, podem trobar una pista en que la capçalera de la web canvia segons si estàs al diari electrònic o dins la cerca a l’hemeroteca. Un altre motiu podria ser el de tenir expressament diferenciat el resultat del diari digital, amb tecnologia de Google, del resultat de l’hemeroteca, exclusiu per a l’edició impresa. Resulta curiós perquè, segons “La gestió de continguts en un mitjà de comunicació. Estudi de cas de La Vanguardia” els anys 90 es van voler integrar tots els recursos disponibles pels mitjans del grup en un sistema únic.

Per altra banda, el buscador del The New York Times permet accedir de forma gratuïta a una introducció a l’article de la versió impresa digitalitzada, però s’ha de pagar per poder-lo visualitzar completament en una versió d’alta resolució en format PDF. L’hemeroteca de La Vanguardia permet accedir-hi i descarregar la pàgina sencera de la publicació en format PDF sense cap cost.

Digitalització de fons audiovisuals i riscos associats en la creació de notícies

Els formats digitals permeten més capacitat d’emmagatzematge, ja que els discs durs i servidors permeten guardar més informació en menys espai. Aquests servidors permeten poder-hi accedir de forma més ràpida i simultània als fitxers, evitant haver de fer cua si un mateix document està sent consultat per algú altre. La digitalització també permet una garantia de conservació dels documents originals, evitant que pugui ser modificat o esborrat per algun usuari.

Tot i així, la centralització dels arxius fa que en hores de més afluència se saturin els accessos als servidors o col·lapsen els ports d’entrada i injecció dels materials. Un altre inconvenient, ja en analògic i encara vigent en digital, és la gestió i anàlisi de tota la quantitat d’informació que contenen, podent arribar a deixar molts documents pendents de documentar.