Llengües rivals?

Per sort, fa dècades que podem utilitzar el català en el dia a dia sense cap mena de problema. Ara, les Terres de l’Ebre som com la petita aldea gal·la on el català resistix mentre veiem que a altres regions guanya protagonisme el castellà. Davant d’este escenari, veiem com una victòria poder fer servir el català al Congrés o al Parlament Europeu.

Per què? Madrid, com a ciutat i com a autonomia, empra clarament el castellà i a Brussel·les hi parlen pràcticament qualsevol idioma abans que el català. Doncs perquè els dos organismes i edificis són com un Vaticà, també són casa nostra i són (o han de ser) petits bastions que representen els interessos i necessitats de tota la ciutadania. No vaig votar el que vaig votar per a sentir que la meua veu no s’hi represente, ja siga en l’idioma o en les propostes qui s’hi tracten.

Això sí, no en fem un gra massa per cap de les parts. No seré jo qui rivalitze o busque xivarri per això. La base o motiu d’una llengua és comunicar-se, i punt. Estic d’acord a potenciar el català perquè és la meua llengua materna i no vull que es perda, però soc bilingüe (intentant ampliar-ho, però no hi ha manera) i si algú no m’entén, doncs endavant.

Tot i que sempre he tendit a respondre en el que em parlen, i a algun lloc ha sigut un embolic perquè hi havia catalanoparlants i castellanoparlants, i segons a qui mirava se me n’anava la llengua. I vivint a fora de Catalunya i convivint amb un catalanoparlant, no ens podíem mirar en converses amb altres persones o se’ns n’anava l’idioma al català. Però tampoc passava res, i parlo dels voltants de l’1-O i en un territori on van sortir les banderes espanyoles com a bolets.

Així, celebrem la victòria, però que no se’ns puge al cap.

La entrada Llengües rivals? se publicó primero en Setmanari l'Ebre.